Autor:
Jaafar Sallouhi
Assessor del director de transport terrestre i logística del Ministeri d’Equipaments, Transports, Logística i Aigua, Morocco
Data: 21.2.2021
Lectura: 7 min.
Introducció
Com molts altres països del món, el Marroc es va veure afectat per una crisi econòmica i social sense precedents el 2020 com a conseqüència de la pandèmia COVID-19.
Durant aquesta crisi, les empreses de transport per carretera de tots els sectors van jugar un paper fonamental en el trasllat de mercaderies, donant suport al funcionament de les cadenes de subministrament, repatriant ciutadans i transportant persones al seu lloc de treball, tot augmentant el risc per a la salut i el benestar dels seus empleats.
No obstant això, els efectes de la crisi es van notar ràpidament i van afectar diversos sectors, inclosos el transport i la logística, que van experimentar reptes importants.
El transport de viatgers per carretera ha estat especialment afectat pel virus, sobretot si es tenen en compte les mesures de confinament, les restriccions de circulació, les mesures de protecció, el fet que el transport sembla ser un factor important en la transmissió del virus i la velocitat amb què es propaga el virus. De fet, les mesures preses per les autoritats marroquines, especialment les sanitàries, per contenir la propagació del virus des que van aparèixer els primers casos de la COVID-19 el març del 2020 han tingut repercussions dramàtiques sobre la rendibilitat de les empreses de transport públic i privat de viatgers, sobretot com a conseqüència de l’aturada completa del transport públic de viatgers i turistes.
No obstant això, les empreses de transport de mercaderies es van veure afectades en menor mesura, en part a causa dels esforços col·lectius de les autoritats i professionals del sector per garantir la continuïtat de les operacions de transport de mercaderies. Tot i això, la crisi no ha afectat en la mateixa mesura totes les empreses de transport de mercaderies. Els proveïdors de determinats sectors amb especial tensió (alimentació, refrigeració, productes essencials, missatgeria, etc.) van ser altament productius, mentre que altres es van aturar virtualment. Aquesta situació va ser el resultat de l’alta dependència del sector del transport de les seves indústries clients (expedidors i contractistes), que va experimentar una desacceleració o suspensió parcial o total de les operacions, i l’augment de la demanda de productes essencials, que va donar lloc a situacions que de vegades eren difícil de gestionar (desequilibris de flux, taxes de càrrega no garantides, devolucions buides, ajust dels plans de transport, etc.).
És cert que la crisi de la COVID-19 ha tingut un impacte enorme sense precedents en les operacions de mobilitat i els sistemes de transport, però també ha exposat les debilitats i els defectes estructurals del sector marroquí.
Tot i que és una mica prematur treure conclusions i lliçons definitives per al sector del transport, una cosa és certa: aquesta crisi sanitària marca un “abans” i un “després” per al sector. Donarà lloc a un nou context en què el sector del transport es veurà obligat a considerar noves formes d’adaptar-se i evolucionar per afrontar els reptes futurs i estar més preparat per enfortir la seva capacitat de resistència i afrontar un futur marcat per la incertesa.
Descarbonització del transport: cap a una major consciència?
Tot i que la crisi de la COVID-19 ha tingut un impacte sever en aspectes econòmics i socials del sector del transport del Marroc, també ha comportat efectes positius, gràcies en gran part al bloqueig sense precedents i a les restriccions de circulació i viatges. Aquests avantatges inclouen una reducció de les externalitats ambientals, especialment una reducció de les emissions de CO2, una millor qualitat de l’aire i uns indicadors de seguretat viària millorats a causa de la disminució del nombre de víctimes mortals i ferits.
Sensibilitzar sobre aquests aspectes positius pot tenir un efecte durador en els comportaments de mobilitat futurs i podria animar els responsables polítics del país a establir una estratègia nacional per a una mobilitat sostenible, a considerar solucions més baixes en carboni i a donar suport a una transició cap a una mobilitat més segura, sistemes de transport més eficients, més accessibles, més inclusius i més resilients.
La gestió de la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials no han d’oblidar les mesures de lluita contra el canvi climàtic en el transport. Per contra, les polítiques públiques post-COVID-19 i els plans de recuperació econòmica han de permetre avançar cap a solucions ecològiques i sostenibles per al sector del transport.
Distanciament físic: un catalitzador per a la digitalització en el transport
El tractament de la pandèmia COVID-19 ha servit per reforçar els arguments a favor de la digitalització dels serveis i la tendència cap al “zero paper” en diversos sectors, especialment el transport i els serveis relacionats.
El context creat per la propagació del virus, les mesures de confinament, el distanciament social i les restriccions de moviment ha posat de manifest la necessitat de la digitalització. La manca d’una solució digital es va revelar àmpliament mitjançant la suspensió i la finalització dels serveis i l’extensió excepcional dels períodes de validesa de determinats documents emesos als usuaris.
Per tant, els procediments administratius sense paper i l’ús de documentació electrònica esdevenen essencials per garantir la continuïtat dels serveis. També proporcionen una oportunitat real per accelerar la transformació digital i, en última instància, impulsar el creixement i el desenvolupament econòmic.
Mitjançant interaccions intersectorials entre les diverses estratègies del Marroc, el sector del transport juga un paper central en aquesta dinàmica i s’ha vist obligat a seguir aquesta tendència, sobretot per donar suport al seu desenvolupament. Per tant, la digitalització ja no és una opció per als agents i professionals del transport, sinó una necessitat absoluta d’adaptar-se al desenvolupament i als canvis constants del mercat.
En aquest context, el Ministeri ha engegat diversos projectes, en particular la digitalització de procediments i documents de transport, inclosos els emesos a professionals del transport de mercaderies, la promoció d’intercanvis virtuals de mercaderies, el desplegament de teleserveis i l’aplicació generalitzada de cites en línia per a serveis públics com permisos de conduir, documents de registre, inspeccions tècniques periòdiques i homologació individual de vehicles.
El Ministeri també se centra a completar i actualitzar les seves eines legals i reguladores que governen el sector amb l’objectiu de controlar els desenvolupaments i els canvis que ha sofert durant la pandèmia i fins i tot anticipar aquests canvis en el futur.
Respecte al capital humà, inevitablement sorgiran noves ocupacions en aquest context, ple de noves tecnologies. Amb aquesta finalitat, el govern se centrarà en la preparació i desplegament de plans de formació adequats destinats a la creació de capacitats en àrees relacionades amb la digitalització i els sistemes d’informació (TMS, WMS, etc.).
Millora dels serveis de transport a les zones rurals: el camí cap a l’equitat social?
La crisi actual també ha posat de manifest les desigualtats en la provisió de solucions de transport i ha revelat la necessitat que els governs implementin drets de mobilitat per a tots els ciutadans, independentment de si viuen a zones urbanes, periurbanes o rurals. En aquest sentit, cal assenyalar que els reptes als quals s’enfronten els responsables de les polítiques de transport a l’hora d’establir i garantir els fonaments d’un sistema de transport just, equitatiu i sostenible són complexos i molt diversos.
Segons les projeccions del cens general de població i habitatge marroquí (RGPH) establertes per l’alta comissió de planificació (HCP), prop del 32,2% de la població marroquina viurà a les zones rurals el 2030. Per tant, la millora dels mitjans d’accés i mobilitat serà clau per assolir els objectius de creixement i la reducció de les disparitats socials i territorials. Per aconseguir-ho, però, és crucial adoptar i aplicar polítiques públiques relatives al transport a les zones rurals, incloses les infraestructures viàries, els modes de transport i els serveis de transport.
No obstant això, malgrat les importants inversions realitzades des de mitjans dels anys noranta per les autoritats públiques marroquines en el desenvolupament i rehabilitació d’infraestructures viàries a les zones rurals mitjançant diversos programes, sobretot el Programa nacional de carreteres rurals (PNRR-1 i PNRR-2), Programa d’actualització territorial (PMAT) i el Programa per a la reducció de les disparitats territorials i socials (PRDTS), aquestes intervencions no han complert plenament les creixents expectatives de la població en termes d’accessibilitat, ni han millorat les condicions socials de les zones rurals ni han respost adequadament a la necessitat d’impulsar les activitats econòmiques.
Per tant, si aquestes inversions han de proporcionar a la població rural importants beneficis econòmics i socials, els poders públics i les diverses parts interessades haurien d’adoptar un enfocament més complet per millorar la planificació del transport i implementar mesures addicionals per abordar tant el desenvolupament d’infraestructures com el subministrament de serveis de transport de qualitat que satisfacin les necessitats específiques de mobilitat de les zones rurals i siguin compatibles amb el poder adquisitiu de la població rural.
Conclusió
Tots els sectors econòmics, inclòs el transport, han d’abordar els plans i les solucions per superar la crisi i mitigar-ne l’impacte. La mentalitat de sitja de les polítiques públiques sectorials ha de passar a ser una cosa del passat. Ara és el moment perquè totes les parts interessades posin en comú els seus coneixements i tinguin idees per donar respostes concretes, innovadores i sostenibles als reptes immediats que planteja aquesta crisi, i també als reptes a llarg termini que puguin sorgir inesperadament. Per descomptat, en el món de la “nova normalitat”, el sector del transport ha de fer grans esforços per adaptar-se i, fins i tot, transformar-se a si mateix si vol jugar plenament el seu paper en la recuperació.
Qualsevol ús o reproducció de la informació presentada en aquest article ha d’anar acompanyada d’una cita dels drets de propietat intel·lectual del CETMO i l’IEMed.
Amb el suport de:
És una iniciativa de:
Click here to add your own text
Subscriure’s a la nostra newsletter
Rebi una actualització periòdica de notícies i esdeveniments
