L’adaptació i la resiliència del transport al canvi climàtic en el context de la Mediterrània

Autor:

Jordi Selfa Clemente

Analista sènior, CETMO

Data: 07.11.2023

Lectura: 10 min.

Introducció

L’adaptació, juntament amb la mitigació, constitueixen les dues principals respostes als problemes i amenaces del canvi climàtic. Si les accions lligades a la mitigació es tradueixen en la reducció o eliminació dels factors antròpics que motiven l’escalfament global, les lligades a l’adaptació pretenen augmentar la resiliència i reduir la vulnerabilitat de persones, activitats i ecosistemes a l’efecte del canvi climàtic. Pel que fa al transport, la mitigació té com a màxim exponent la descarbonització dels combustibles i les mesures d’eficiència energètica. L’adaptació del transport al canvi climàtic pretén protegir les infraestructures i les operacions dels efectes presents o futurs ocasionats pel canvi climàtic.

Si bé la mitigació ha ocupat un lloc destacat en els últims anys en les polítiques de transport, el debat públic o l’agenda d’entitats financeres; l’adaptació també ha tingut el seu lloc, encara que d’una manera menys destacada. El contrast amb les accions relacionades amb la mitigació, les diferències entre les necessitats d’adaptació detectades actualment i la implementació efectiva d’accions, ha portat a parlar de l’existència d’un “Adaptation Gap”.

Aquest article se centra en les estratègies, polítiques i accions enfocades cap a l’adaptació al canvi climàtic en l’àmbit del transport a l’espai mediterrani. Aquest espai és de particular importància, ja que s’espera que sigui un dels més afectats pel canvi climàtic (MEDECC, 2019). El repte de l’adaptació del transport a l’efecte del canvi climàtic s’enquadra en les conegudes desigualtats entre les ribes mediterrànies nord i sud, en un moment d’elevada inestabilitat i incertesa econòmica i política. La Mediterrània torna a ser la mar que separa dos espais amb capacitats i recursos d’actuació molt diferents; però també la mar que uneix uns territoris afectats per desafiaments climàtics similars, on la producció i difusió de coneixements, així com la cooperació, apareixen com a elements fonamentals per abordar-los i avançar cap a un desenvolupament resilient al canvi climàtic.

L’adaptació al canvi climàtic

Des del moment en què es reconeix la necessitat d’actuar enfront del canvi climàtic, a més de les mesures de mitigació, materialitzades en compromisos de reducció de gasos amb efecte hivernacle (GEH), també es reconeix la necessitat d’adaptació de les societats humanes. En concret, el Protocol de Kyoto de 1997 ja reconeixia la necessitat d’actuar en aquest sentit, especialment als països en desenvolupament. La importància actual concedida a l’adaptació al canvi climàtic pot posar-se de manifest en la seva inclusió com a article 7 de l’Acord de París de 2015, en el qual s’indica, entre altres aspectes:

1.Les Parts estableixen l’objectiu mundial relatiu a l’adaptació, que consisteix a augmentar la capacitat d’adaptació, enfortir la resiliència i reduir la vulnerabilitat al canvi climàtic […].

2. L’adaptació és una component fonamental de la resposta mundial a llarg termini enfront del canvi climàtic i contribueix a aquesta resposta, la fi de la qual és protegir les persones, els mitjans de vida i els ecosistemes, […].

6.Les Parts reconeixen la importància del suport als esforços d’adaptació i de la cooperació internacional; també que es prengui en consideració les necessitats de les Parts que són països en desenvolupament, especialment les que en són particularment vulnerables als efectes adversos del canvi climàtic. (Nacions Unides, 2015)

L’adaptació i la mitigació es configuren com les dues respostes més importants als desafiaments derivats del canvi climàtic. La mitigació s’enfoca en la reducció o eliminació dels factors antròpics responsables de l’escalfament global, especialment en diversos mecanismes que intenten reduir les emissions dels GEH. L’adaptació al seu torn pretén garantir la resiliència i reduir la vulnerabilitat de sistemes humans i naturals davant nous escenaris climàtics. Els efectes dels nous escenaris poden classificar-se en dues tipologies: els efectes causats per fenòmens climàtics extrems, i els derivats de transformacions graduals a llarg termini com la pujada del nivell de la mar.

En la definició de l’objectiu mundial d’adaptació de l’Acord de París s’identifiquen, com a globals, els reptes plantejats en l’adaptació al canvi climàtic i, per tant, la importància de la cooperació internacional, especialment enfocada als països més vulnerables. En aquest sentit, i segons el mateix Acord de París, es posa l’accent en la creació i intercanvi de coneixement a través de: “bones pràctiques, experiències i lliçons apreses, segons correspongui, en ciència, planificació, polítiques i implementació de mesures d’adaptació, entre d’altres”.

No obstant això, i parafrasejant el subtítol de l’informe Adaptation Gap report 2022: too little, too slow (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, 2022), sembla que els avenços en els objectius d’adaptació mundial són pocs i es realitzen a un ritme massa lent. La publicació reconeix els esforços internacionals en matèria d’adaptació, i constata que el 80 % dels països tenen alguna figura de planificació sobre l’adaptació al canvi climàtic, i un augment important del finançament en els darrers anys. També indica clarament que els recursos financers assignats a aquest efecte són insuficients. Segons l’informe, per complir el 2030 amb els objectius d’adaptació per als països menys desenvolupats, els fluxos financers actuals han d’incrementar-se en cinc.

Però els perills i riscos derivats del canvi climàtic són ja presents i s’espera que els danys i les pèrdues vagin incrementant-se en un futur immediat. D’altra banda, la implementació actual de les mesures d’adaptació no implica la desaparició dels riscos i les amenaces. En moltes ocasions, les mesures es realitzen de manera incremental i puntual, i no afronten els efectes en cascada o a llarg termini que puguin produir-se, o bé desplacen els problemes espacialment o temporalment: és el que han anomenat mala adaptació. A més, l’adaptació té els seus límits. Alguns dels impactes en el clima es preveuen de tal magnitud que resultarà impossible una adaptació que permeti uns riscos acceptables per la societat. Són els anomenats límits durs de l’adaptació que es contraposen a uns límits soft, on els riscos, a través de mesures d’adaptació, poden mantenir-se en nivells acceptables.

Actualment, els reptes que planteja el canvi climàtic porten diferents actors a defensar la urgència d’actuar per limitar l’escalfament global i per posar en pràctica mesures d’adaptació. Es tracta, per exemple, dels documents del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (PICC), i en concret del seu sisè informe publicat l’any 2022 (PICC6, 2022), que d’una manera més influent clama per la urgència d’accions que permetin la màxima sinergia entre les mesures de mitigació i adaptació amb l’objectiu últim d’aconseguir un desenvolupament resilient al canvi climàtic.

El transport i l’adaptació al canvi climàtic

Les infraestructures de transport i les operacions que garanteixen els fluxos de mercaderies i persones s’enfronten als efectes i impactes del canvi climàtic que es manifestaran com a fenòmens meteorològics extrems com ara inundacions o onades de calor, o com a resultat de canvis incrementals a llarg termini, l’exemple més gràfic dels quals és l’augment del nivell de la mar. Els impactes sobre el sistema de transport poden causar danys, la inutilització de les infraestructures o afectacions greus sobre les operacions de transport. Els impactes puntuals poden portar a un efecte de cascada i multiplicador que afecti totes les cadenes de subministrament o el sistema de mobilitat de passatgers, i distribuir els impactes del sector del transport al conjunt de la societat.

Finalment, no poden passar-se per alt altres efectes del canvi climàtic en els fluxos del sistema de transport, per exemple: canvis en les destinacions turístiques o de les zones productores d’aliments (UNECE, 2020).

Malgrat l’evidència dels impactes presents i futurs del canvi climàtic en el transport, existeix un desequilibri entre la importància de l’atenció prestada a les polítiques de mitigació i a les d’adaptació. En el cas del transport, l’“adaptation gap” és més evident pel contrast entre l’esforç de descarbonització del transport, que s’ha situat al capdavant de les agendes polítiques i els debats públics, i unes polítiques i accions d’adaptació menys visibles i més difícils d’executar per la falta d’un coneixement precís dels efectes i impactes del canvi climàtic sobre les infraestructures i operacions.

A partir de la constatació de l’existència d’aquest “adaptation gap” en les polítiques de transport, i de la falta d’un coneixement precís dels efectes i impactes del canvi climàtic sobre les infraestructures, serveis i operacions de transport, es desprenen dues de les principals recomanacions d’acció sorgides des de diferents àmbits: la primera és augmentar la consciència sobre la necessitat d’actuar en el pla de l’adaptació al canvi climàtic i la segona se centra en la creació de coneixements específics i detallats sobre l’impacte del canvi climàtic en infraestructures i operacions de transport en diferents escales temporals i espacials.

Com es pot entreveure, ambdues estan íntimament lligades entre si. La necessitat d’actuar per adaptar el transport als impactes del canvi climàtic ha de desprendre’s del coneixement de l’afectació potencial dels futurs estats del clima sobre els components del sistema de transport. I aquest coneixement exigeix, consecutivament, l’esforç en la seva producció i en la seva difusió i sobretot la seva correcta traducció a diferents escales. D’aquesta manera, l’adaptació amb èxit del transport al canvi climàtic requerirà modelar els futurs estats climàtics; els impactes i els riscos que es generaran a diferents escales; la definició de mesures específiques espacialment i temporalment per afrontar-los; així com els mecanismes per a la difusió del coneixement entre tots els actors del sector del transport.

En l’actualitat existeix una àmplia gamma de metodologies i guies tant per a l’avaluació de les necessitats d’adaptació com per facilitar la implementació de mesures. L’avaluació d’impactes, riscos i vulnerabilitats de les infraestructures de transport apareix com l’instrument bàsic per a la identificació i adopció de mesures enfocades a augmentar la resiliència de les infraestructures enfront del canvi climàtic. En aquesta línia han estat publicades diferents metodologies específiques dels impactes del canvi climàtic sobre diferents tipus de modes de transport⁽¹⁾. En altres ocasions, les guies metodològiques basades en l’avaluació de les vulnerabilitats de les infraestructures es plantegen com a instruments genèrics dins de programes de finançament o programes de desenvolupament de polítiques específiques.

La consideració dels efectes interrelacionats sobre el conjunt de les xarxes de transport, i per extensió a la societat, requereix metodologies que permetin sobrepassar l’escala de projectes concrets o infraestructures que aportin una visió més holística sobre els impactes del canvi climàtic. Aquesta és la línia adoptada per les anàlisis de punts crítics de les infraestructures amb la finalitat d’avaluar la importància de les conseqüències sobre el sistema en cas de disrupció. L’anàlisi de punts crítics no es planteja com a alternativa a l’avaluació de vulnerabilitats, sinó que buscant sinergies es conceben com a eines per avançar cap a una major resiliència del sistema (UNECE, 2023a). La complexitat de les relacions entre el canvi climàtic i les seves conseqüències, així com la imprevisibilitat, posen en dubte la dificultat de definir estratègies a llarg termini que tinguin en compte les incerteses existents. Això porta a la necessitat de nous instruments que permetin la seqüenciació d’accions, així com la seva adaptabilitat i flexibilitat davant noves situacions, al mateix temps que consideren la complexitat de relacions entre el clima, les activitats humanes i el medi natural (UNECE, 2023b).

L’adaptació del transport al canvi climàtic a l’espai Mediterrani

En el context de l’adaptació al canvi climàtic, l’espai mediterrani cobra una especial rellevància. La Mediterrània apareix com uns dels espais en què d’una manera més severa es faran notar els efectes del canvi climàtic. Així es recull al PICC 6, dedicant a la Mediterrània un capítol propi ⁽²⁾. Si a més es considera la biodiversitat que alberga la mar Mediterrània, les altes densitats de població de les seves riberes, la capacitat d’atracció turística o el paper dins de les cadenes de subministrament globals, es pot asseverar que la Mediterrània serà un dels espais on els efectes tinguin un major impacte sobre els sistemes naturals i les activitats humanes. La resposta en matèria d’adaptació al canvi climàtic està determinada, sens dubte, per la bretxa en termes de desenvolupament i governabilitat que existeix entre les societats de la riba nord i de la riba sud. Gran part de la riba nord es caracteritza per uns alts nivells de desenvolupament i capacitat financera, i si es presta atenció a l’adaptació al canvi climàtic, hi destacarà l’existència d’un sistema de governabilitat sota el paraigua de la Unió Europea, que ha de permetre el desenvolupament d’estratègies, polítiques i mesures específiques destinades a l’adaptació del transport als efectes del canvi climàtic.

Els països de la riba sud afronten l’adaptació del transport al canvi climàtic amb una menor capacitat d’acció, a causa d’uns nivells baixos de desenvolupament, una creixent inestabilitat política i social, la falta d’estructures supranacionals que permetin la implementació d’estratègies i mesures regionals a llarg termini, i d’uns riscos lligats al canvi climàtic que afecten de manera directa a sistemes tan prioritaris com el de la producció d’aliments o el dels mateixos assentaments humans.

La Unió Europea va establir en 2013 la primera normativa vinculant per als seus estats membres relativa a l’estratègia d’adaptació al canvi climàtic; l’any següent, l’Agència Europea del Medi Ambient va publicar una guia d’adaptació del transport al canvi climàtic (European Environment Agency, 2014). A més, la publicació el 2019 del Pacte Verd Europeu (Comissió Europea, 2019) és l’inici de tot un conjunt d’iniciatives sobre el repte climàtic que emmarquen actualment el procés d’adaptació del transport al canvi climàtic a la Unió Europea.

En el Pacte Verd es recull la necessitat d’una nova estratègia d’adaptació al canvi climàtic, la qual es va materialitzar en la comunicació “Forjar una Europa resilient al canvi climàtic. La nova estratègia d’ adaptació al canvi climàtic de la UE” (Comissió Europea, 2021a). Específicament enfocat a l’àmbit del transport, el nou “Mecanisme Connectar Europa” (Comissió Europea, 2021b) de 2021 i la proposta de noves “Orientacions de la Unió per al desenvolupament de la Xarxa Trans-europea de Transports” (Comissió Europea, 2021d) recullen la qüestió de l’adaptació i resiliència de les infraestructures al canvi climàtic. Des d’un punt de vista més tècnic destaca les “Orientacions tècniques sobre la defensa contra el canvi climàtic de les infraestructures per al període 2021-2027″(Comissió Europea, 2021c). Les orientacions, elaborades per la Comissió i el Grup Banc Europeu d’Inversions, es configuren com a guia per a l’avaluació de la resiliència dels projectes d’infraestructures que han de ser finançats en el període indicat. Finalment, cal assenyalar que la “Directiva relativa a la resiliència de les entitats crítiques” (Comissió Europea, 2022) torna a incidir sobre la necessitat de considerar els impactes del canvi climàtic.

En implementar les mesures d’adaptació de la Unió Europea, cal destacar la presència de dos objectius, entre d’altres, que estarien cridats a tenir una especial incidència en l’àmbit de la Mediterrània. D’una banda, la importància concedida a la generació i difusió de coneixement sobre el canvi climàtic, inclosos els efectes, impactes, mesures i estratègies d’adaptació. D’altra banda, es reconeixen els efectes del canvi climàtic com un repte que va més enllà de les fronteres de la Unió Europea i, per tant, la necessitat de col·laboració amb països tercers en el procés d’adaptació, inclosa la necessitat de finançament. Aquests dos objectius són rellevants en l’àmbit de la Mediterrània, ja que apunten a dos dels problemes als quals s’enfronten de manera conjunta els països de la Mediterrània, especialment els de la seva ribera sud. En primer lloc, la creació de coneixement, la seva difusió i intercanvi es posiciona com a element fonamental per al disseny correcte d’estratègies i mesures d’adaptació.

En aquest sentit, el coneixement sobre el canvi climàtic a la Mediterrània ha d’aportar informació sobre les condicions futures del clima i la seva evolució al conjunt de països a una escala i resolució apropiada per a la presa de decisions. En aquest intercanvi d’informació cal no oblidar que els països de la ribera sud han afrontat històricament unes situacions climàtiques similars a les quals s’espera que també s’enfrontin els països europeus en un futur pròxim, una experiència que possibilita l’intercanvi mutu de coneixement⁽³⁾. També, la mobilització de recursos financers per part de la Unió Europea per a l’adaptació al canvi climàtic en general, i del transport en particular, als països de la ribera sud es posiciona com a element fonamental per a unes societats amb recursos financers limitats i unes prioritats d’adaptació immediates que cobrir, en les quals l’adaptació del sistema de transport pot ser concebuda més com un cost que com una necessitat.

Conclusions

La previsió dels impactes generats per les condicions climàtiques futures en la conca mediterrània posa en risc la capacitat del sistema de transports de continuar exercint les funcions que garanteixen els intercanvis de mercaderies i la mobilitat de les persones. L’adaptació a les noves condicions climàtiques és una prioritat tal com queda reflectit en diferents plans i estratègies nacionals o supranacionals. La falta d’un coneixement precís sobre els efectes del canvi climàtic i la seva evolució en el temps, així com de recursos financers o l’existència d’altres prioritats en relació amb l’adaptació al canvi climàtic dificulten la implementació de mesures específiques d’adaptació de les infraestructures i operacions de transport.

No obstant això, el reconeixement que els països de la Mediterrània s’enfronten als mateixos reptes climàtics, junt amb la interdependència dels seus sistemes de transport, hauria de promoure accions i mesures que afavoreixin estratègies i mesures concretes d’adaptació, especialment als països de la ribera sud, més encara quan entre els objectius d’adaptació de la Unió Europea s’inclou la transmissió de coneixement i el suport a tercers països. Si no és el cas, no sols existeix el risc que la bretxa en adaptació del sistema de transports s’afegeixi a la llista de múltiples desigualtats ja existents entre les dues riberes, sinó que també augmenta la possibilitat de disrupcions en el conjunt del sistema de transports de la Mediterrània.

Bibliografia

CEREMA (2019). Vulnérabilités et risques: les infrastructures de transport face au climat.

Comissió Europea (2019). El pacte verd Europeu. Comunicació 2019/640.

Comissió Europea (2021a). Forjar una Europa resilient al canvi climàtic. La nova estratègia d’adaptació al canvi climàtic de la UE. Comunicació 2021/82.

Comissió Europea (2021b). Mecanisme «Connectar Europa». Reglament 2021/1153.

Comissió Europea (2021c). Orientacions de la Unió per al desenvolupament de la xarxa transeuropea de transport. Proposta de reglament 2021/0420.

Comissió Europea (2021d). Orientacions tècniques sobre la defensa contra el canvi climàtic de les infraestructures per al període 2021-2027. Comunicació de la Comissió 2021/C 373/01.

Comissió Europea (2022). Directiva relativa a la resiliència de les entitats crítiques. Directiva 2022/2557.

European Environmental Agency (2014). Adaptation of transport to climate change in Europe. Challenges and options across transport modes and stakeholders. Luxembourg.

PICC (2022). Climate Change 2022: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II to the Sixth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, Cambridge.

Medecc (2019). Risk associated to climate and environmental changes in the Mediterranean region.

Nacions Unides (2015). Acord de París de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC). Paris.

Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (2022). Adaptation Gap Report 2022: Too Little, Too Slow – Climate adaptation failure puts world at risk. Nairobi.

UNECE (2020). Climate Change Impacts and Adaptation for Transport Networks and Nodes. Geneva.

UNECE (2023). Guidance on adaptation pathways for the transport sector. Informal document. Geneva.

UNECE (2023). Guidelines for integrating climate change considerations in planning and operational processes. Informal document. Geneva.

Notes

Sense ser exhaustiu, alguns exemples per mode de transport són:

UIC (2017). RailAdapt. París.
PIANC (2020). Climate Change Adaptation Planning for Ports and Inland Waterways. Brussel·les.
PIARC (2019). Refinement of PIARC’s International Climate Change Adaptation Framework for Road Infrastructure. París.

Sobre els efectes del canvi climàtic a la Mediterrània vegeu també: Medecc (2019). Risk associated to climate and environmental changes in the Mediterranean region.
En aquest sentit cal assenyalar l’interès de la celebració de la conferència per als països mediterranis “Raising awareness on adaptation of transport infrastructure to climate change and on setting up an effective intervention programme”. Marsella, 15 i 16 de maig, organitzada per la UNECE, ESCWA, le Ministère de la transition écologiques et cohésion des territoires de Francia, la Regió Sud. Provence-Alpes-Côte d’Azur i el CETMO.

Qualsevol ús o reproducció de la informació presentada en aquest article ha d’anar acompanyada d’una cita dels drets de propietat intel·lectual del CETMO i l’IEMed.